Quan ens arriba a la clínica una persona que no té cap experiència amb psicodèlics, sempre ens enfrontem al mateix repte: com expliquem amb la màxima exactitud possible què és una experiència psicodèlica?
Centenars d’autors reconeguts i psiconautes aficionats ho han intentat. Malauradament, gairebé sempre amb el mateix resultat. Tenim la sensació que qualsevol descripció és insuficient, que mai no fa justícia al que realment s’hi viu. Com si intentéssim posar en paraules una experiència que, per la seva pròpia naturalesa, es resisteix a ser explicada només amb paraules.
Si hi ha un consens, és precisament aquest: la naturalesa inefable de l’experiència psicodèlica.
Per això, sovint, quan intentem explicar aquest fenomen no podem recórrer a la literalitat. Ens veiem obligats a utilitzar mecanismes més subtils i elegants: les analogies i les metàfores. Paradoxalment, són aquestes metàfores les que ens apropen més a una comprensió ajustada del fenomen psicodèlic que no pas una explicació estrictament literal.
Aquesta història va adreçada a totes aquelles persones que mai han provat cap psicodèlic i que ens pregunten: Què puc esperar d’una experiència psicodèlica? Com em pot ajudar? I què la fa tan diferent d’altres formes de teràpia?
Fa molt de temps, durant una travessia marítima, un jove professor va coincidir amb un vell mariner. El professor era un home culte, amb molts títols universitaris, però amb poca experiència vital. El mariner, en canvi, havia passat tota la seva vida al mar, però no havia trepitjat mai cap aula.
Cada nit, el mariner visitava la cabina del jove professor per escoltar-lo dissertar sobre tota mena de temes. El professor parlava amb seguretat i brillantor; el vell l’escoltava amb admiració, profundament impressionat per la seva cultura.
Una nit, després de llargues hores de conversa, quan el mariner ja s’acomiadava per anar a dormir, el professor li va preguntar:
— Perdoni, vostè ha estudiat geologia?
— Què és això, senyor? —va respondre el vell mariner.
— La ciència de la terra.
— No, senyor. Ni tan sols vaig anar a l’escola. No he estudiat mai res.
— Caram —va dir el professor—. És curiós, perquè la geologia és força important per a la seva feina. Diria que ha malgastat una quarta part de la seva vida.
El vell mariner se’n va anar un pèl angoixat. Si una persona tan lletrada diu això, potser sí que he malgastat una quarta part de la meva vida, pensava.
L’endemà, quan el mariner es disposava a marxar, el professor el va aturar:
— I per casualitat, ha estudiat oceanografia?
— Què és això, senyor? —va preguntar el vell, desconcertat.
— La ciència del mar.
— No, senyor, tampoc.
— Aleshores —va dir el professor— temo que ha malgastat la meitat de la seva vida.
Encara més angoixat, el mariner se’n va anar pensant: Què he estat fent tota la meva vida? Potser sí que n’he malgastat la meitat.
La nit següent, el professor va insistir:
— Suposo que, com a mínim, haurà estudiat meteorologia.
— Què és això, senyor? Mai n’he sentit a parlar… —va dir el mariner, visiblement avergonyit.
— Com? La ciència dels vents, de la pluja, del temps… Que no sap res, vostè?
— No, senyor. Com ja li vaig dir, ni tan sols vaig anar a l’escola.
— M’està dient que no ha estudiat la ciència de la terra on viu, ni la del mar amb què es guanya la vida, ni el temps que l’acompanya cada dia? —va concloure el professor—. Perdoni, però crec que ha malgastat tres quartes parts de la seva vida.
Aquella nit, el vell mariner se sentia profundament desgraciat. Com pot ser que no me n’hagi adonat abans? pensava.
Però l’endemà va passar una cosa curiosa. Va ser el vell mariner qui va entrar corrents a la cabina del jove professor:
— Senyor professor! Ha estudiat nedalogia?
— Nedalogia? Què és això?
— Sap nedar, senyor?
— No, no en sé.
— Quina desgràcia —va dir el mariner—. El vaixell ha xocat contra una roca i s’està enfonsant. Els qui saben nedar poden arribar a la costa, que és a un parell de quilòmetres. Els qui no, s’ofegaran. Em sap molt greu, però crec que ha malgastat tota la seva vida.
Ho pots saber tot sobre l’aigua. Pots descriure amb precisió els seus estats sòlid, líquid i gasós; entendre íntimament la seva composició química i com reacciona amb altres elements; formular les equacions més elegants sobre les seves propietats físiques. Pots convertir l’aigua en fórmules, en tractats, en lleis perfectes que es rendeixen al teu enginy. Però de què et servirà tot això si et negues a nedar-hi?
Pots estudiar totes les “logies” del món, però si no aprens a nedar, tot aquest saber no et servirà de res.
Has d’aprendre a nedar.
Això és, en essència, el que passa amb una experiència psicodèlica en un context terapèutic. No es tracta d’entendre-la abans que passi, ni de poder explicar-la amb precisió després. No es tracta d’acumular informació ni d’afegir un nou relat intel·lectual sobre un mateix. Es tracta d’entrar-hi.
Com el professor de la història, podem llegir molt, informar-nos bé, comprendre els mecanismes neurobiològics, les molècules implicades i els possibles beneficis. De fet, moltes persones arriben a la consulta amb un nivell d’insight molt elevat sobre què els passa. Tot això és important. Però arriba un punt en què el llenguatge s’esgota. I és aleshores quan el cos, l’emoció i l’experiència directa prenen el relleu.
Una cosa és entendre intel·lectualment que perdonar pot alleugerir el patiment o que l’acceptació és un camí; una altra de molt diferent és sentir-ho en la pròpia pell. Perquè, quan això s’ha viscut, sovint es fa més fàcil introduir petits canvis en el dia a dia que reforcin allò que s’ha experimentat.
Podem imaginar la psicoteràpia assistida amb psicodèlics com aprendre a nedar. No al mig de l’oceà, en plena tempesta, sinó en una piscina d’onades: amb flotadors, sabent que l’experiència té un inici i un final, i amb un professional al costat en tot moment.
La psicoteràpia assistida amb psicodèlics no consisteix a aprendre una nova “logia”, sinó a viure una experiència que, ben acompanyada i integrada, pot obrir noves maneres de relacionar-se amb un mateix, amb els altres i amb el patiment. No promet solucions màgiques ni camins fàcils. Però sí que ofereix una oportunitat clara: deixar de parlar de l’aigua i, finalment, aprendre a nedar.
Text escrit per Joan Soler, estudiant de pràctiques del Màster General Sanitari el 2026. Basat en una faula del gran poeta persa, Rumi.
