Dol Prolongat per la Pèrdua d’un Ser estimat

El dol per la mort d’un ser estimat és una experiència profundament humana i, pràcticament, universal. No obstant això, cada persona viu el dol de manera única: mentre algunes a penes presenten canvis visibles, unes altres enfronten una angoixa tan intensa que afecta greument el seu dia a dia (Zisook and DeVaul, 1985).

Què és el dol prolongat?

El dol prolongat, també conegut com a trastorn de dol persistent o dol complicat, fa referència a una resposta de dolor emocional que es manté amb intensitat al llarg de diversos mesos després de la defunció. A més, ha de tenir-se en compte que aquest tipus de pèrdues poden agreujar condicions prèvies com l’ansietat, l’estrès posttraumàtic o la depressió, incrementant el malestar psicològic i dificultant la recuperació emocional.

Diagnòstic i símptomes del dol prolongat

Segons l’última edició de la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11) (WHO, 2018), el diagnòstic de dol prolongat requereix que la persona experimenti un anhel o preocupació persistent pel mort durant almenys sis mesos després de la pèrdua, junt, almenys, un símptoma addicional com la tristesa, la culpa, la ira, la dificultat per a acceptar la mort, l’aïllament social o la deterioració funcional. 

Per part seva, el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5-TR) (APA, 2022), reconeix el diagnòstic de dol prolongat i incloent l’anhel o la preocupació persistent pel mort, a més de, almenys, tres símptomes addicionals. No obstant això, per a ser diagnosticat ha d’haver transcorregut dotze mesos després de la pèrdua.

Finalment, durant els últims anys s’ha començat a considerar el dol previ a la mort (Wangliu and Che, 2025), que abasta un quadre de símptomes similar als citats prèviament, amb la singularitat que pot arribar a presentar-se diversos mesos abans de la defunció del ser estimat, especialment en aquells malalts que acompanyen a un familiar durant una malaltia terminal.

Aquesta falta de consens acadèmic entre criteris diagnòstics, és el reflex d’una necessitat de suport social i terapèutic no cobert, en una societat cada vegada més individualista, que ha perdut els seus costums culturals per a sostenir els processos de dol a nivell familiar i comunitari (Mills et al., 2024).

Tractaments convencionals per al dol prolongat: són suficients?

Tractament farmacològic per al dol prolongat

Fins a la data, no existeix evidència sòlida que recolzi l’ús de cap medicament com a tractament únic per al tractament del dol prolongat (Simon and Shear, 2024). No obstant això, s’ha reportat un augment en la prescripció d’antidepressius després de la pèrdua d’un ser estimat, especialment durant els primers mesos després de la pèrdua (Orstein, et al., 2020). Això subratlla la necessitat urgent de desenvolupar noves intervencions terapèutiques que realment abordin el nucli del sofriment en els processos de dol sense provocar efectes secundaris derivats de l’ús prolongat de la farmacoteràpia.

Tractament psicoterapèutic per al dol prolongat

La teràpia psicològica per al dol prolongat s’enfoca tant a fomentar l’acceptació de la pèrdua com a restaurar la vida del malalt. El model amb major evidència científica i que ha demostrat ser més efectiu fins a la data és la teràpia cognitiu-conductual. No obstant això, el seu nivell d’efectivitat és moderat i tendeix a disminuir si la intervenció es realitza durant els sis mesos posteriors a la pèrdua (Komischke-Konnerup et al., 2024). Aquesta limitació deixa desatesos a molts malalts durant els primers mesos després de la defunció del ser estimat, precisament quan el dolor és més agut i es manifesta amb major intensitat.

Nous enfocaments terapèutics: la Teràpia Assistida amb Psicodèlics per al tractament del dol prolongat

En els últims anys, ha augmentat notablement l’interès per comprendre i acompanyar els processos que envolten el final de la vida i el dol, abordant-los des de diferents perspectives.

En aquest context, la teràpia assistida amb psicodèlics ha començat a destacar com una eina innovadora i prometedora, especialment en la prevenció i tractament del dol prolongat (Ehrenkranz et al., 2024). La teràpia assistida amb ketamina (Gowda et al., 2016), ayahuasca (Gonzalez et al., 2020) o psilocibina (Morton, 2023) per al tractament del dol prolongat, no sols han mostrat efectes farmacològics antidepressius significatius, sinó que també indueixen estats modificats de consciència que poden facilitar experiències profundament transformadores. Moltes persones reporten vivències de retrobament o connexió amb el mort, obrint una oportunitat per a la resolució d’assumptes pendents i la continuació del vincle. Altres persones relaten una reconstrucció del vincle amb el ser estimat, afavorida per processos de compassió i perdó que emergeixen de manera natural durant l’experiència amb psicodèlics (González et al., 2019). A més, a nivell neurobiològic, els processos de neuroplasticitat i neurogènesis que indueixen aquestes substàncies es tradueixen en una major flexibilitat cognitiva, la qual cosa facilita els canvis significatius al llarg del procés terapèutic i de creixement personal.

El nostre model de suport en els processos de dol prolongat

A Clínica Synaptica, entenem que el dol prolongat pot convertir-se en un procés profundament dolorós i difícil de transitar. Si bé la recerca sobre l’ús de psicodèlics com la MDMA, la psilocibina o l’ayahuasca en el tractament del dol prolongat està en curs, aquests compostos encara no estan regulats per l’Agència Europea del Medicament (EMA). 

Actualment, l’únic tractament amb base psicodèlica aprovat per a ús mèdic és la ketamina, específicament indicada per a casos de Depressió Resistent al Tractament. No obstant això, el marc regulador europeu permet l’ús de medicaments en modalitat off-label, és a dir, fora de la seva indicació oficial, quan es tracta de condicions de salut sense tractaments específics aprovats o quan els tractaments existents no han mostrat eficàcia.

El dol prolongat, en molts casos, no respon als antidepressius convencionals, i s’estima que només el 50% dels pacients aconsegueixen adaptar-se a través de la psicoteràpia cognitiu-conductual especialitzada en el tractament del dol (Simon & Shear, 2024). Per això, a Clínica Synaptica proposem la teràpia assistida amb ketamina com una alternativa terapèutica, dirigida a persones que, després d’haver intentat adaptar-se amb altres enfocaments terapèutics, encara experimenten un dolor persistent davant la pèrdua d’un ser estimat.

El nostre model d’acompanyament combina la teràpia individual assistida amb ketamina amb un enfocament psicoterapèutic centrat en la reconstrucció del significat personal. A més, complementem el procés amb espais de suport grupal, dissenyats per a explorar la dimensió existencial del procés de dol fomentant el creixement personal i espiritual en un entorn comunitari.

Referències

1. American Psychiatric Association. (2022). Diagnostic and statistical manual of mental disorders: DSM-5-TR. Arlington, VA: American Psychiatric Publishing.
2. Ehrenkranz, R., Agrawal, M., Penberthy, J. K., & Yaden, D. B. (2024). Narrative review of the potential for psychedelics to treat Prolonged Grief Disorder. International Review of Psychiatry, 1–12.
3. González, D., Cantillo, J., Pérez, I., Farré, M., Feilding, A., Obiols, J. E., & Bouso, J. C. (2020). Therapeutic potential of ayahuasca in grief: A prospective, observational study. Psychopharmacology, 237, 1171–1182.
4. González, D., Carvalho, M., Cantillo, J., Aixalá, M., & Farré, M. (2019). Potential use of ayahuasca in grief therapy. OMEGA—Journal of Death and Dying, 79(3), 260–285.
5. Gowda, M. R., Srinivasa, P., Kumbar, P. S., Ramalingaiah, V. H., Muthyalappa, C., & Durgoji, S. (2016). Rapid resolution of grief with IV infusion of ketamine: A unique phenomenological experience. Indian Journal of Psychological Medicine, 38(1), 62–64.
6. Komischke-Konnerup, K. B., Zachariae, R., Boelen, P. A., Marello, M. M., & O’Connor, M. (2024). Grief-focused cognitive behavioral therapies for prolonged grief symptoms: A systematic review and meta-analysis. Journal of Consulting and Clinical Psychology, 92(3), 236–248. https://psycnet.apa.org/doiLanding?doi=10.1037%2Fccp0000834
7. Mills, J., Abel, J., Kellehear, A., Noonan, K., Bollig, G., Grindod, A., … & Haberecht, J. (2024). The role and contribution of compassionate communities. The Lancet, 404(10448), 104–106.
8. Morton, N. N. (2023). A phenomenological investigation of psilocybin use among the bereaved (Doctoral dissertation, Alliant International University).
9. Ornstein, K. A. et al. (2020) New antidepressant utilization pre- and post-bereavement: a population-based study of partners and adult children. Soc. Psychiatry Psychiatr. Epidemiol. 55, 1261–1271. https://link.springer.com/article/10.1007/s00127-020-01857-1
10. Simon, N. M., & Shear, M. K. (2024). Prolonged grief disorder. New England Journal of Medicine, 391(13), 1227–1236.
11. Wangliu, Y. Q., & Che, R. P. (2025). A systematic review of coping and pre-death grief among dementia family caregivers. Palliative & Supportive Care, 23, e86.
12. World Health Organization. (2018). ICD-11 for mortality and morbidity statistics (11th ed.). Prolonged grief disorder. https://icd.who.int/en/
13. Zisook, S., & DeVaul, R. (1985). Unresolved grief. American Journal of Psychoanalysis, 45(4), 370. https://link.springer.com/article/10.1007/BF01254825