Per poder comprendre com afecta la por a la nostra vida, hem de considerar que cada dia ens enfrontem a aquesta emoció de diferents maneres, arribant a ser la raó per fer o deixar de fer, un mobilitzador o un paralitzant.
Una gran part de les nostres decisions estan condicionades per aquesta emoció. Aquestes pors que ens porten en fer o evitar, neixen moltes vegades de pensaments impulsats per creences limitants de la nostra ment. Podent ser originades per algun ensenyament o limitació a la nostra infància, i també, adquirida en el transcurs del nostre desenvolupament.
És una sensació bàsica, universal i primària, la qual té com a funció la protecció davant de situacions de risc. Actua com a regulador de la nostra conducta, avisant-nos del perill i possibles amenaces; danys a la integritat física, reputació, autoestima, autoconcepte o seguretat de la persona1. El sistema límbic és un conjunt d’estructures cerebrals que, de manera simplificada, podem dir que és el principal encarregat d’aquesta sensació, dins del qual podem destacar l’amígdala.
Dins de les funcions generals de l’amígdala podem esmentar: la percepció d’emocions, les respostes conductuals davant de la por, el reconeixement d’emocions (basat en l’expressió facial aliena) i respostes al plaer2. Davant d’aquestes característiques, s’ha observat que l’amígdala està fortament relacionada amb el processament de senyals de por i el condicionament d’aquest 3.
La por es troba al seu torn relacionada amb el Sistema Nerviós Autònom, el qual controla les funcions involuntàries del cos, resultant en una resposta de fugida o lluita davant d’una amenaça. Avui dia es parla de quatre respostes: lluitar, fugir, congelar-se o adular. Aquesta darrera s’ha afegit recentment en conversa sobre l’estrès posttraumàtic complex, on trobem una resposta d’adulació cap a la persona amenaçadora com una estratègia de protecció.
TEPT i Fòbies
Són variats els trastorns i malestars psicològics associats a la por, els quals comparteixen simptomatologia com l’estrès, l’ansietat, els pensaments intrusius, la tensió muscular, entre d’altres.
Un exemple d’això és el Trastorn per Estrès Posttraumàtic (TEPT). Un trastorn que significa un problema global en la salut pública, el qual es troba directament relacionat amb la nostra resposta a la por. Després d’una exposició a un succés que posi en risc la integritat física i/o psicològica de la persona, és possible desenvolupar aquest trastorn, que es caracteritza per tres símptomes principals; hiperactivació (ansietat i hipervigilància), experimentació intrusiva d’experiències traumàtiques (records, malsons, flashbacks, idees) i evitació (evitar estímuls que puguin recordar el succés traumàtic)
Per altra banda, ens trobem amb les fòbies, relacionades també amb la nostra resposta a la por. Les fòbies són un subtipus de trastorn d’ansietat derivat de l’emoció bàsica de la por. Quan la por es manté per un temps prolongat sense que el medi ambient ho demani, es produeix l’ansietat; quan aquesta por que persisteix es troba lligada a un objecte, animal o situació específica s’anomena fòbia. Por irracional en relació amb la situació viscuda, ja que no s’està en perill real.
Pel que fa al tractament, els tres processos d’orientació cognitivoconductual que s’escullen per al tractament clínic de les fòbies específiques són la dessensibilització sistemàtica, les tècniques d’exposició i la realitat virtual (VR)5. L’avenç de la tecnologia a la nostra època ha permès crear noves eines com la VR, evidenciant una major eficàcia en el tractament, encara que els seus resultats no se sostenen tant en el temps i es necessiten més assaigs clínics i mostres més grans per generalitzar els seus resultats . Aquests processos utilitzats dins de la teràpia cognitiva conductual, pretenen modificar la sensibilitat davant dels estímuls que ens produeixen angoixa o temor.
Pel que fa al tractament farmacològic, en les darreres dècades els únics fàrmacs aprovats per la FDA per al tractament del TEPT van ser la paroxetina i la sertralina, evidenciant una eficàcia limitada. Pel que fa als diferents tipus de psicoteràpia per a aquesta problemàtica (basades a l’exposició), aquests han demostrat que hi ha un nombre important de pacients no responen al tractament. És aquí quan es comencen a provar noves formes de tractament, com ho són la incorporació de l’MDMA al procés terapèutic. La MDMA és una substància psicoactiva i un derivat amfetamínic que promou l’alliberament d’almenys tres neurotransmissors: serotonina, dopamina i noreprifenina 7,8.
La teràpia psicodèlica: MAPS i el MDMA
El 1986 Rick Doblin va fundar la Multidisciplinàry Association for Psychedelic Studies (MAPS), un any després de la il·legalització de l’MDMA (Pollan, 2018). El seu objectiu va ser l’eventual aprovació de la MDMA i altres substàncies psicoactives com a medicina per la Food and Drug Administration (FDA), agència responsable de la regulació d’aliments i medicaments als EUA Des de la seva graduació el 1987, Doblin ha dedicat la seva vida a intentar canviar l’opinió del govern i la població dels Estats Units en la matèria de drogues psicodèliques. Per això, va cursar un doctorat en Polítiques Públiques a Harvard, per poder estudiar les complexitats del procés d’aprovació de substàncies com la psilocibina i l’MDMA. Des de la seva fundació, MAPS va aconseguir l’aprovació i el finançament d’importants investigacions amb MDMA, psilocibina, cànnabis, LSD, ibogaïna i ayahuasca. A més de MAPS, actualment hi ha una gran quantitat de centres i associacions involucrades en el desenvolupament de la teràpia psicodèlica9.
La inclusió de psicodèlics al tractament psicoterapèutic pretén ajudar a catalitzar aquest procés i incrementar la capacitat del processament cognitiu i emocional, disminuint la por, el nivell d’activació i l’enfortiment de l’aliança terapèutica o apuntant als processos d’extinció de la por i consolidació de la memòria. És així com des de l’any 2017, la FDA va designar l’MDMA com a teràpia innovadora10 per al TEPT, i actualment s’espera poder legalitzar i regular el seu ús mèdic en combinació amb intervenció psicològica. Aquesta sol·licitud té revisió prioritària, on s’ha establert com a data d’acció l’11 d’agost del 2024 8.
La justificació de la seva aplicació no recau únicament en els efectes fisiològics de l’MDMA, sinó amb la interacció que genera (medicina, participant i terapeuta). L’administració d’aquesta medicació produeix una experiència que sembla reduir temporalment la por, on augmenta el rang d’emocions positives (sobre un mateix i els altres) i incrementa la confiança interpersonal.
En administrar MDMA es produeix una reducció de l’activitat a l’escorça insular i l’amígdala dreta, estructura que s’encarrega d’emmagatzemar i adquirir records que generen por i que està correlacionada a sentiments d’ansietat i tristesa. També ha mostrat augmentar l’escorça prefrontal 11. Al moment de reduir aquesta activitat i augmentar l’alliberament de serotonina, es crea un augment en la flexibilitat cognitiva, permetent que els participants es mantinguin involucrats emocionalment mentre reviuen el trauma. Els pacients poden expressar i experimentar sentiments com la por, la ràbia, el dol i la vergonya sense sentir-se aclaparats o evitar aquestes emocions, cosa que alhora reforça l’enllaç terapèutic. Durant l’experiència també emergeixen sentiments d’empatia, amor i apreciació profunda, de la mà d’una perspectiva més clara de l’esdeveniment traumàtic i més consciència i seguretat en aquest 10.
L’objectiu d’aquestes sessions amb MDMA és reduir la simptomatologia del TEPT, millorar el funcionament del pacient, el benestar i la qualitat de vida en general. Esperem poder treballar amb aquesta substància en un futur, ja que l’evidència envers la seva efectivitat i seguretat és molt prometedora, i així pot causar un gran canvi en les vides de moltes persones.
Malauradament, el procés de legalització i regularització és llarg i complicat. A mitjan agost de 2024, la FDA va denegar la sol·licitud per part de Lykos Therapeutics per aprovar el MDMA com a medicament per al TEPT, sol·licitant a la companyia un estudi addicional 12. Encara que Lykos no ha revelat les raons exactes per les quals la FDA ha sol·licitat aquest estudi addicional, algunes de les crítiques més freqüents són les següents: la dificultat per tenir un grup placebo veritable – la majoria dels participants poden endevinar si han rebut placebo o no; la pressió a reportar una resposta positiva; i la dificultat per distingir entre els efectes de la psicoteràpia i la medicació. Pel que fa a això darrer, altres companyies estan escollint fer els estudis sense el component terapèutic d’acompanyament. Tot i que això és útil per aïllar els efectes del medicament, és essencial continuar fent estudis que combinen aquests dos factors, ja que arrisquem reduir l’ús d’aquests medicaments a un ús biomèdic tal com són els antidepressius clàssics.
Tot i que és obvi que encara queda molta feina per endavant per a l’ús i la regularització de l’MDMA en l’àmbit mèdic i psicoterapèutic, hem d’agrair els grans avenços fets a la darrera dècada, molt a través del treball de MAPS. La qualitat i la quantitat de l’evidència disponible ha augmentat notablement, i gràcies a això, s’han desenvolupat protocols de treball i seguretat per a l’ús de l’MDMA que ja han ajudat centenars de persones amb TEPT a millorar substancialment la seva qualitat de vida. Esperem poder seguir veient aquests avenços en els propers anys, perquè aquesta ajuda pugui arribar a molta més gent.
Referencias:
(1) (2) Herrera Aboytes, V. H. ., M. J. . Aboytes Zarazúa, L. V., Salvador Valerio, and C. P. . Rojas Tapia. “The Functional Implication of the Amygdala in Relation to Fear”. International Journal of Medical Science and Clinical Research Studies, vol. 2, no. 11, Nov. 2022, pp. 1270-5, doi:10.47191/ijmscrs/v2-i11-20.
(3) Adhikari A, Lerner T, Finkelstein J, Pak S, Jennings J, Davidson T. Basomedial amygdala mediates top-down control of anxiety and fear. Nature 2015; 527(7577):179-185
(4) Mithoefer, M. (2017). A Manual for MDMA-Assisted Psychotherapy in the Treatment of Posttraumatic Stress Disorder; Version 8.1. Recuperado de: https://maps.org/2014/01/27/a-manual-for-mdma-assisted-therapy-in-the-treatment-of-ptsd/.
(5) Reyes, Andrés Camilo Delgado, and Jessica Valeria Sánchez López. “Miedo, fobias y sus tratamientos.” Revista electrónica de psicología Iztacala 22.2 (2019): 798-833.
(6) Capafons Bonet, J. I. «Tratamientos psicológicos Eficaces Para Las Fobias específicas». Psicothema, vol. 13, n.º Número 3, diciembre de 2001, pp. 447-52, https://reunido.uniovi.es/index.php/PST/article/view/7898.
(7) Feduccia, A. A., y Duvauchelle, C. L. (2008). Auditory stimuli enhance MDMA-conditioned reward and MDMA-induced nucleus accumbens dopamine, serotonin and locomotor responses. Brain research bulletin, 77(4), 189–196. https://doi.org/10.1016/j.brainresbull.2008.07.007
(8) Sessa, B., y Nutt, D. (2015). Making a medicine out of MDMA. The British journal of psychiatry : the journal of mental science, 206(1), 4–6. https://doi.org/10.1192/bjp.bp.114.152751
(9) Apud, I., Carrera, I., Scuro, J., y Montero, F. (2021). ¿Es posible desarrollar investigaciones clínicas utilizando sustancias psicodélicas en Uruguay? Revista de Psiquiatría del Uruguay, 85(1), 63-76. http://spu.org.uy/sitio/wp-content/uploads/2021/10/05_RV_02.pdf
(10) Revisión de prioridades de la FDA. Disponible en: https://www.fda.gov/patients/fast-track-breakthrough-therapy-accelerated-approval-priority-review/priority-review . Consultado en enero de 2024 .
(11) Gamma, A., Buck, A., Berthold, T., Liechti, M. E., & Vollenweider, F. X. (2000). 3,4-Methylenedioxymethamphetamine (MDMA) modulates cortical and limbic brain activity as measured by [H(2)(15)O]-PET in healthy humans. Neuropsychopharmacology : official publication of the American College of Neuropsychopharmacology, 23(4), 388–395. https://doi.org/10.1016/S0893-133X(00)00130-5
(12) Reardon S. FDA rejects ecstasy as a therapy: what’s next for psychedelics? Nature [Internet]. 2024 [cited 2024 Aug 28]; Available from: https://www.nature.com/articles/d41586-024-02597-x
