Què és la depressió?
La depressió, coneguda clínicament com a trastorn de depressió major, és una malaltia que es caracteritza per un estat d’ànim baix i per la pèrdua d’interès i plaer en activitats que abans es gaudien. És una de les malalties més freqüents per l’ésser humà, i pot aparèixer de forma crònica, amb episodis recurrents. Només a Espanya, s’estima que uns 4 milions de persones pateixen depressió, aproximadament, un 8,4% de la població.
Es tracta d’una aflicció molt més freqüent en dones que en homes i, és més accentuada en quadres de depressió greu (per cada home amb depressió greu, hi ha 3,5 dones). Encara que ha millorat al llarg dels darrers anys, avui en dia, hi ha molta estigmatització al voltant de la depressió, la qual cosa porta moltes persones a amagar el seu patiment, fet afegeix dificultats amb relació al seu tractament. Addicionalment, els tractaments dels problemes de salut mental suposa una càrrega immensa al nostre sistema de salut pública, que malauradament dista molt d’estar prou preparada per a la detecció i el tractament. A Espanya hi ha llistes d’espera de 3 o 4 mesos i aconseguir un seguiment adequat (més que purament farmacològic) és francament difícil.
Diagnòstic i símptomes de la depresió
Actualment, els criteris més emprats per al diagnòstic de la depressió major i altres trastorns mentals és el recollit al DSM-V (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, per les seves sigles en anglès), escrit per l’APA (American Psychiatric Association). Aquests criteris de diagnòstic es van començar a estandarditzar després de la Segona Guerra Mundial, per tractar soldats que tornaven de la batalla amb diferents trastorns i dificultats. Els criteris s’ha anat editant i revisant per APA al llarg dels anys, amb la darrera edició, el DSM-V, publicada el 2013. Un altre manual fet servir és l’ICD-10 (International Classification of Diseases) escrit per l’OMS (Organització Mundial de la Salut).
Per ser causa d’un diagnòstic formal amb un/a psiquiatre, els símptomes han de causar un deteriorament significatiu en alguna àrea de funcionament com la vida social o laboral. Els símptomes han de ser presents almenys dues setmanes, però se solen allargar més. En concret, s’han de presentar un dels dos primers símptomes descrits a sota i, quatre addicionals més, per tal d’encaixar en un diagnòstic de depressió major, segons el DSM-V:
1. Estat d’ànim deprimit durant gran part del dia i durant gairebé cada dia.
2. Disminució de l’interès o el plaer per les activitats, els hobbies, l’entorn, etc.
3. Disminució de la concentració.
4. Canvis en pes o a la gana.
5. Insomni o somnolència gairebé cada dia.
6. Sentiments de culpa, generalment inadequada o excessiva, o d’inutilitat.
7. Manca d’energia, fatiga gairebé cada dia.
8. Canvis psicomotors – pot aparèixer de moltes maneres, com agitació, o alentiment de la marxa.
9. Pensaments de mort recurrents i idees de suïcidi.
Sortint del marc del DSM-V, és important assenyalar que hi ha altres símptomes de la depressió no indicats al manual. És una malaltia que es pot presentar de maneres extremadament variades entre individus. Això en pot dificultar el diagnòstic, ja que els criteris assenyalats no es compleixen, però així i tot hi ha un patiment veritable per part de la persona.
Tot i que l’humor trist i desanimat és el més comunament associat a la depressió, aquesta també es pot expressar a través d’alta irritabilitat, ansietat, manca d’il·lusió i fins i tot ira. L’anhedonia o l’apatia també és molt comú, i això pot portar a un aplanament emocional –un estat d’indiferència més que no pas de tristesa o irritabilitat. La tendència a la procrastinació augmenta, ja que sol haver-hi una manca d’iniciativa més gran o menys motivació.
També es poden presentar alguns símptomes cognitius. Per exemple, els problemes de concentració i atenció són els més freqüents, però també poden sorgir problemes de memòria, generalment, vinculats a fallades atencionals. Finalment, els símptomes físics, com ara canvis en la son, la gana i l’energia, són molt comuns i extremadament difícils de tractar. Aquests símptomes causen un impacte directe a l’estat d’ànim i la salut física, per tant, empitjorant la depressió, que alhora dificulta el canvi dels mals hàbits associats a aquests símptomes físics. És un cercle viciós molt perillós per a aquell amb depressió.
El més important a recalcar aquí és que la depressió es pot expressar de maneres molt diferents. On algú es pot aïllar i deixar de comunicar-se amb els altres, una altra persona pot fer tot el contrari, socialitzant a la recerca de distraccions constants. El dolor no sempre habita a plena vista. És vital, tant per part del professional com per amics i familiars, escoltar la persona que pateix, no minimitzar-ne el patiment i oferir un acompanyament amb respecte i paciència cap a l’altre.
Problemes amb la categorització i classificació dels trastorns mentals i el DSM-V
Hi ha moltes crítiques per part de professionals de salut mental (i per pacients també) sobre la rigidesa dels criteris diagnòstics trobats al DSM-V i altres manuals de diagnòstic. Cal recalcar que el 69% dels encarregats a redactar el DSM-V tenen llaços directes amb companyies farmacèutiques, posant en qüestió la integritat i la influència exercida sobre aquest manual.
D’una banda, el DSM-V és útil per establir guies i criteris estandarditzats pel diagnòstic dels trastorns mentals. Proporciona un marc de normatives que els professionals sanitaris poden emprar i, ofereix un estàndard per al desenvolupament de la investigació. D’altra banda, el DSM simplifica la salut mental a una sèrie de criteris i números, que no comprenen la complexitat del comportament humà. Qui no compleixi aquests criteris, malgrat el seu patiment, usualment no rep l’ajuda adequada. Establir criteris tan rígids també pot conduir al diagnòstic erroni o sobrediagnòstic. Finalment, com ja hem comentat, l’estigma sobre la salut mental continua existint, i l’ús d’etiquetes i categories per definir persones pot ser perjudicial en l’àmbit personal, social i laboral.
Als nostres dies, hi ha diverses alternatives al DSM-V i l’ICD-10. El PDM (Psychodynamic Diagnostic Manual) intenta integrar una avaluació de la personalitat en el diagnòstic, basant-se en la teoria psicodinàmica. El PTMF (Power Threat Meaning Framework, per les sigles en anglès), la proposta més radical, rebutja completament el diagnòstic psiquiàtric i, en comptes, analitza com estructures de poder opressives creen mètodes i comportament perjudicials per bregar amb aquestes estructures. No obstant això, cap d’aquestes alternatives no és gaire coneguda en el món de la salut mental, i per tant es fan servir poc i el seu desenvolupament és gairebé nul.
Molts professionals opinen que, encara que el diagnòstic pot oferir practicitats en investigació i altres temes més burocràtics (com les assegurances de salut i atenció hospitalària), també pot ser fins i tot perjudicial durant un tractament terapèutic. El DSM redueix el patiment humà a un cervell trencat, que tracta els factors psicosocials, com a externs a l’aflicció. El problema principal es redueix a una disfunció interna, ignorant la interacció complexa de factors psicològics, socials, contextuals i biològics. Per poder oferir un acompanyament més humà i empàtic, cal avançar cap a una perspectiva més holística de la salut mental, en què quina es té en consideració la multiplicitat i complexitat de la persona i el món que l’envolta.
