El trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) és una condició que es caracteritza per una alta reactivitat o sensibilitat a estímuls externs i interns que puguin recordar l’esdeveniment traumàtic. Comporta memòries intrusives, somnis recurrents, estats de dissociació a l’entorn i al jo, i estats d’alta ansietat. Els anomenats flashbacks són molt comuns al TEPT, durant els quals l’individu torna en memòria i cos (per exemple, amb palpitacions de cor i contracció muscular) a l’esdeveniment, en certa forma, revivint el trauma de manera experiencial.
El TEPT es pot desenvolupar després de qualsevol esdeveniment traumàtic, tant viscut com presenciat (per exemple, hi ha persones que desenvolupen TEPT després de presenciar un accident de cotxe). Hi ha individus que estan més predisposats a desenvolupar TEPT, per múltiples causes, com ara predisposició genètica, historial clínic d’abús de substàncies o altres trastorns mentals i la manca de resiliència, un factor psicològic multidimensional molt estudiat recentment en l’àmbit psicològic. Tot i això, tothom pot arribar a desenvolupar TEPT després d’experiències traumàtiques.
El TEPT pot portar l’individu a evitar certes situacions que poden desencadenar aquestes reaccions extremes de dissociació o ansietat, de vegades, limitant greument el nivell d’autosuficiència i confiança en un mateix. També pot impactar la memòria, causant amnèsia selectiva al voltant del trauma. Addicionalment, se solen observar molts dels símptomes vistos en la depressió, com ara pensaments negatius, fatiga, anhedonia i altres estats emocionals negatius. No és infreqüent veure problemes comportamentals, expressats a través d’ira i frustració i comportaments d’autosabotatge.
Les diferències individuals, o en altres paraules, diferències de personalitat i altres factors, causen contrastos importants en la reacció i la resposta al trauma per part d’individus. Per exemple, avui dia es parla de les respostes a l’estrès de lluitar, fugir, paralitzar-se o sotmetiment. El nostre sistema nerviós simpàtic s’encarrega d’aquesta resposta, a vegades apropiada (per exemple, per fugir d’un animal perillós) però sovint, sobretot en individus amb trauma, excessiva o inapropiada (per exemple, palpitacions i suor en un ambient social no amenaçant).
Algú amb TEPT també té un 78,5% més de probabilitats que aquells sense TEPT de desenvolupar un trastorn comòrbid, sent l’abús de substàncies, la depressió i trastorns d’ansietat, els més comuns. Això crea moltes dificultats a nivell social, laboral i funcional. Habitualment és recepten antidepressius per al tractament del TEPT, a més de psicoteràpia. Hi ha diverses modalitats que poden mostrar bons resultats, com ara l’EMDR (Desensibilització i reprocessament per moviments oculars), CBT (teràpia cognitiu conductual), i teràpies corporals com TRE® (ejercicios para la descarga de tensión y trauma; amb la qual treballem a Clínica Synaptica) o la teràpia sensorimotriu .
Tot i això, la farmacoteràpia per si sola no sol tenir bons resultats – fins a un 30% de pacients no responen, i menys d’un 30% arriben a remissió. A més, molts solen empitjorar abans de millorar, i causen un període de temps d’alt risc per a l’individu. Per això es continuen investigant nous medicaments que poden facilitar el procés terapèutic. La psicoteràpia assistida amb ketamina (PAK) n’és un.
Alguns investigadors postulen que els símptomes del TEPT poden ser causats o afectats per pèrdua de connexió neuronal, intervinguda pel glutamat – la ketamina alhora potencia la connexions neuronals en aquests circuits, podent així combatre l’impacte del TEPT. Aquest trastorn causa una hiperactivació de receptors NMDA, dels quals la ketamina és antagonista. Addicionalment, la ketamina permet explorar memòries traumàtiques des d’un estat de consciència diferent de l’habitual, creant una oportunitat per treballar aquests moments difícils a través del procés terapèutic.
Evidència
En un estudi randomitzat amb 41 pacients amb TEPT crònic es va fer una infusió amb ketamina i una amb midazolam, amb dues setmanes de separació entre elles. Alguns pacients van realitzar la sessió amb midazolam abans i altres la de ketamina, encara que ni ells ni els administradors sabien quin fàrmac era administrat a cap de les sessions. La simptomatologia del TEPT es va mesurar a les 24h de la infusió, i es va veure una millora significativament més gran després de la sessió de ketamina que després de la sessió amb midazolam.
Addicionalment, hi ha diverses descripcions de casos aïllats tant en adults com en nens que mostren bons resultats. Tot i això, aquests estudis també mostren que el manteniment dels efectes és complicat. Per exemple, un cas que va fer servir una sola infusió de ketamina va mostrar reducció de simptomatologia durant 15 dies, però després el pacient va tornar a l’estat anterior en qüestió de 24h. És possible que seguint el protocol usat per a la depressió resistent al tractament, realitzant diverses sessions en un curt període de temps, els efectes es puguin mantenir més a llarg termini, però cal fer investigacions científiques rigoroses per comprovar-ho. Un altre cas aïllat va descriure com un pacient amb bulímia nerviosa complicada per diversos esdeveniments traumàtics va rebre 18 infusions de psicoteràpia assistida amb ketamina, resultant en una remissió completa i sostinguda en el temps.
D’altra banda, és important esmentar que hi ha certa evidència que apunta cap a un ús contraindicat de la ketamina a TEPT per a pacients que hagin passat un trauma recent. Un estudi va mostrar un impacte psicoactiu negatiu de l’esketamina i la ketamina en aquests pacients, amb l’esketamina sent una mica més perjudicial que la ketamina racèmica. Els autors postulen que, durant les setmanes següents a l’esdeveniment traumàtic, la ketamina pot causar una sobrestimulació dels receptors de glutamat, accentuant així els símptomes dissociatius i les memòries traumàtiques.
Cal continuar investigant per determinar així un protocol adequat per al tractament del TEPT amb psicoteràpia assistida amb ketamina. L’evidència ja reunida mostra un gran potencial d’aquesta teràpia en aquest àmbit, però sempre és important assegurar un procés segur i eficaç per als pacients.
