La història de la ketamina recorre més de seixanta anys, des del seu ús com anestèsic militar fins a la seva consolidació com a eina clau en salut mental. Descobertes clíniques primerenques, el paper del context terapèutic i la identificació dels receptors NMDA van obrir la porta als seus efectes antidepressius ràpids. Avui, la psicoteràpia assistida amb ketamina integra neurociència i acompanyament psicològic per abordar depressió resistent i altres trastorns, transformant la pràctica clínica contemporània amb impacte creixent en protocols ètics i basats en evidència.

La depressió resistent al tractament s’associa a alteracions en la connectivitat neuronal i a una pèrdua de flexibilitat cognitiva. Aquest article explica què passa al cervell durant la depressió, el paper de les espines dendrítiques i la neuroplasticitat, i com la ketamina i altres psicodèlics poden induir canvis ràpids i sostinguts en les connexions neuronals. També s’analitza l’evidència científica que mostra els seus efectes antidepressius i la importància d’aprofitar les finestres de plasticitat amb suport psicoterapèutic.

La ketamina i l’esketamina comparteixen base farmacològica, però presenten diferències clau en composició, efectes i ús clínic. La ketamina racèmica combina els isòmers R i S i acumula més evidència en depressió resistent, amb efectes més duradors i millor perfil subjectiu. L’esketamina, amb major afinitat NMDA, té ús hospitalari com Spravato, però pot associar-se a més efectes dissociatius aguts. Conèixer aquestes diferències permet escollir tractaments més segurs, accessibles i ajustats a cada pacient segons l’evidència científica actual i l’experiència clínica acumulada.

A la teràpia assistida amb ketamina existeixen diverses vies d’administració, cadascuna amb diferències en biodisponibilitat, inici d’acció i vida mitjana. Aquest article explica les principals opcions —intramuscular, intranasal i oral— des d’un punt de vista farmacològic. A Clínica Synaptica s’utilitza la via intramuscular per la seva alta biodisponibilitat, rapidesa d’efecte i major comoditat respecte a la via intravenosa, permetent una administració clínica segura i eficient.

El dol prolongat és una condició clínica reconeguda a la Classificació Internacional de Malalties (CIM-11) que afecta aproximadament un 10% de les persones després d’una pèrdua significativa. Aquest article revisa els límits de la teràpia convencional i analitza l’evidència emergent sobre la teràpia assistida amb psicodèlics, especialment amb ketamina. S’exploren els seus mecanismes neurobiològics, la finestra de neuroplasticitat i el paper de l’experiència subjectiva en la transformació del dol, a partir de recerques recents en institucions internacionals de referència.

El dolor crònic, especialment el dolor neuropàtic, representa un gran repte terapèutic per la seva resistència als tractaments convencionals. La ketamina ha emergit com una opció prometedora gràcies a la seva acció sobre els receptors NMDA, mostrant un alleujament significatiu i sostingut del dolor en pacients amb quadres intractables. A més, la seva capacitat per abordar simultàniament els símptomes psicològics associats al dolor crònic obre noves vies terapèutiques, especialment quan s’integra en un abordatge psicoterapèutic supervisat.

El dolor crònic és una condició complexa que persisteix més enllà de tres mesos i afecta profundament la qualitat de vida física i mental. Pot presentar-se en diverses formes —neuropàtica, musculoesquelètica, postquirúrgica o associada a malalties— i sovint no té una causa única identificable. El seu abordatge requereix un enfocament multidisciplinari que integri tractament mèdic, fisioteràpia i suport psicològic. En aquest context, la ketamina emergeix com una opció terapèutica prometedora, amb evidència creixent en la reducció sostinguda del dolor crònic.