La història de la ketamina recorre més de seixanta anys, des del seu ús com anestèsic militar fins a la seva consolidació com a eina clau en salut mental. Descobertes clíniques primerenques, el paper del context terapèutic i la identificació dels receptors NMDA van obrir la porta als seus efectes antidepressius ràpids. Avui, la psicoteràpia assistida amb ketamina integra neurociència i acompanyament psicològic per abordar depressió resistent i altres trastorns, transformant la pràctica clínica contemporània amb impacte creixent en protocols ètics i basats en evidència.

La depressió resistent al tractament s’associa a alteracions en la connectivitat neuronal i a una pèrdua de flexibilitat cognitiva. Aquest article explica què passa al cervell durant la depressió, el paper de les espines dendrítiques i la neuroplasticitat, i com la ketamina i altres psicodèlics poden induir canvis ràpids i sostinguts en les connexions neuronals. També s’analitza l’evidència científica que mostra els seus efectes antidepressius i la importància d’aprofitar les finestres de plasticitat amb suport psicoterapèutic.

La ketamina i l’esketamina comparteixen base farmacològica, però presenten diferències clau en composició, efectes i ús clínic. La ketamina racèmica combina els isòmers R i S i acumula més evidència en depressió resistent, amb efectes més duradors i millor perfil subjectiu. L’esketamina, amb major afinitat NMDA, té ús hospitalari com Spravato, però pot associar-se a més efectes dissociatius aguts. Conèixer aquestes diferències permet escollir tractaments més segurs, accessibles i ajustats a cada pacient segons l’evidència científica actual i l’experiència clínica acumulada.

El dol prolongat és una resposta de patiment intens i persistent després de la pèrdua d’un ésser estimat, reconeguda com a diagnòstic clínic a la Classificació Internacional de Malalties (CIE-11). Aquest article analitza els criteris diagnòstics, els límits dels tractaments farmacològics i psicoterapèutics convencionals, i revisa l’evidència emergent sobre la teràpia assistida amb psicodèlics, especialment la ketamina. També es presenta un model d’acompanyament integratiu orientat a facilitar l’acceptació de la pèrdua, la flexibilitat psicològica i la reconstrucció del significat vital.

El dol prolongat és una condició clínica reconeguda a la Classificació Internacional de Malalties (CIM-11) que afecta aproximadament un 10% de les persones després d’una pèrdua significativa. Aquest article revisa els límits de la teràpia convencional i analitza l’evidència emergent sobre la teràpia assistida amb psicodèlics, especialment amb ketamina. S’exploren els seus mecanismes neurobiològics, la finestra de neuroplasticitat i el paper de l’experiència subjectiva en la transformació del dol, a partir de recerques recents en institucions internacionals de referència.

El dolor crònic, especialment el dolor neuropàtic, representa un gran repte terapèutic per la seva resistència als tractaments convencionals. La ketamina ha emergit com una opció prometedora gràcies a la seva acció sobre els receptors NMDA, mostrant un alleujament significatiu i sostingut del dolor en pacients amb quadres intractables. A més, la seva capacitat per abordar simultàniament els símptomes psicològics associats al dolor crònic obre noves vies terapèutiques, especialment quan s’integra en un abordatge psicoterapèutic supervisat.

La ideació suïcida és un factor de risc crític que requereix detecció precoç i intervencions ràpides. Tot i que els antidepressius i la psicoteràpia poden ser útils, sovint no actuen amb la immediatesa necessària. L’evidència científica recent mostra que la ketamina pot reduir de manera ràpida i significativa la ideació suïcida, fins i tot en qüestió d’hores, especialment en poblacions d’alt risc com les persones amb trastorn bipolar. Això la converteix en una eina terapèutica prometedora dins d’un abordatge clínic supervisat.

La ketamina, sintetitzada el 1962 com a anestèsic dissociatiu, ha esdevingut una de les substàncies més rellevants en salut mental pel seu efecte antidepressiu ràpid. El seu mecanisme d’acció és complex i inclou el bloqueig no competitiu dels receptors NMDA, l’augment del glutamat extracel·lular i la promoció de la neuroplasticitat mitjançant la sinaptogènesi i el BDNF. Aquest conjunt de processos explica el seu potencial terapèutic en la depressió resistent i altres trastorns, tot i que encara hi ha diferències individuals en la resposta clínica.

El trastorn d’estrès posttraumàtic (TEPT) es caracteritza per hiperactivació, memòries intrusives i dissociació després d’un trauma. Tot i els tractaments habituals, una part important dels pacients no assoleix la remissió. La psicoteràpia assistida amb ketamina mostra un potencial prometedor per facilitar la neuroplasticitat i el reprocessament del trauma, tot i que encara cal definir protocols segurs i eficaços.

El projecte Parlem Obertament Sobre Salut Mental va néixer al barri de Gràcia amb la voluntat d’apropar la salut mental a l’espai públic a través del diàleg obert. En una edició dedicada a salut mental i drogues, la Dra. Estefania Moreno va presentar una ponència sobre psicoteràpia assistida amb ketamina, combinant context històric i pràctica clínica. La jornada va incloure testimonis, reflexions professionals i expressions artístiques.